És curiós com una olor et pot transportar en el temps, fins a la infantesa. Potser el secret del retrobament no rau tant en l'olor en sí, sinó en la quantitat. La mida justa. L'olor d'aquella colònia m'ha traslladat a aquells matins amb una cua ben tibant i el cap banyat en colònia. I també, evidentment, a aquell dolor en treure'm la cua. I això m'ha fet recordar perquè m'agraden les olors. I tot torna. I torna l'olor a xiclet, i gairebé el sabor, aquell que no he trobat mai més. I torna la sensació de no tenir cap problema i de veure el món tres pams per sota de l'actual. I torna el bon temps. I amb el bon temps, la gent es dutxa i s'aboca al carrer, a la vida. I jo, com una espieta, quan em creuo amb algú que s'acaba de dutxar (es reconeixen fàcilment, perquè porten els cabells encara humits) de manera dissimulada, quan passo pel seu costat agafo aire. I em quedo una estona amb el record d'aquella olor, que a vegades m'obsequia despertant algun record adormit. Com un aprenent inofensiu de Grenouille.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada