Avui he passat per davant d'una casa. No és que hi passi molt sovint, no és en el meu camí habitual a la feina, és en el camí lleig. Vull dir, que tinc dos camins a escollir. Un és un passeig, ple de cases, arbrat, tranquil. Amb avis amb nens agafats de la mà i amb nois que passegen gossos. Alguns no en recullen les tifes, en puc donar fe, alguns cargols aixafats els fan companyia. Però el camí en si és bonic. Amb els arbres projectant les seves ombres, les floretes creixent als marges, les corbes sinuoses que dibuixen els carrers, i les parets blanques de les petites cases retallant el cel. Quan tinc molta sort, fins i tot se sent el perfum dels til·lers. Aquest camí és el que agafo normalment, és el més directe. A vegades, però, si he de portar els nens a l'escola, o he d'anar a recollir-los, o he de pagar el menjador agafo "l'altre", perquè és el que coincideix amb l'altre porta de l'escola dels meus fills. "L'altre" és més lleig. Transcorre per un tros lleig de l'avinguda de Sant Narcís, amb blocs de pisos lleigs d'aquells que algú s'imagina quan li diuen que s'ha incendiat un edifici al barri (eh que mai t'imagines un bloc de pisos nou?). Ple de cotxes i presses. Motos sorolloses i semàfors (gairebé sempre en vermell). També hi ha algunes casetes, però són les menys. Doncs això, quan avui he passat pel camí lleig m'ha assaltat un nou record disfressat d'olor.
Un dels millors records de la infantesa (no de la meva, de la de qualsevol) són els estius. Aquells estius eterns i volàtils. Els meus són plens de pa amb oli i sucre, banys amb sandàlies de goma en un estany de terra cendrós, anades i vingudes de paquet en una bicicleta i jocs en un paller que ressonava i tenia per costum engolir algunes de les meves joguines preferides. També hi havia els terribles perills d'un pou al qual era prohibit abocar-se i un perer pel costat del qual era millor passar corrents ja que amagava un eixam d'abelles que t'impedien gaudir de l'olor de la fruita madura. Recordo també el brunzit dels mosquits i que una vegada em va picar una abella, m'hi van posar fang i tot va millorar. Festes majors i rom cremat. I sorra fina. Però no hi ha res tan emotiu com l'assalt de la quotidianitat, sobretot quan això ens trasllada al costat d'algú que ja no és entre nosaltres, potser també perquè potser en veure la seva imatge recentment de fa uns dies la tinc més present, o potser perquè aviat farà un any més que ens va deixar físicament (perquè si som sincers, ella fa molt de temps que no hi era). Sigui com sigui, avui, m'ha assaltat l'olor a aigua de pou, terra i detergent en pols. A raspall amb les puntes gastades de tant fregar. A bambes victòria esteses al costat dels cordons. I a roba eixuta al sol. I així és com avui m'ha assaltat el record de la pell sobre la pica humida esperant que s'omplís d'aigua glaçada que inevitablement feia olor al mateix sabó. I m'ha portat un accent i una manera de tocar, de parlar, de moure's. I m'ha recordat aquest tipus de persones que passen sense fer soroll, ni gran enrenou però que deixen la seva empremta. I que fins i tot poden esperar a que passin les festes abans d'anar-se'n. Per no aixafar-li la verbena a ningú.
