6. La persistència de la memòria: de les olors i els records.

És curiós com una olor et pot transportar en el temps, fins a la infantesa. Potser el secret del retrobament no rau tant en l'olor en sí, sinó en la quantitat. La mida justa. L'olor d'aquella colònia m'ha traslladat a aquells matins amb una cua ben tibant i el cap banyat en colònia. I també, evidentment, a aquell dolor en treure'm la cua. I això m'ha fet recordar perquè m'agraden les olors. I tot torna. I torna l'olor a xiclet, i gairebé el sabor, aquell que no he trobat mai més. I torna la sensació de no tenir cap problema i de veure el món tres pams per sota de l'actual. I torna el bon temps. I amb el bon temps, la gent es dutxa i s'aboca al carrer, a la vida. I jo, com una espieta, quan em creuo amb algú que s'acaba de dutxar (es reconeixen fàcilment, perquè porten els cabells encara humits) de manera dissimulada, quan passo pel seu costat agafo aire. I em quedo una estona amb el record d'aquella olor, que a vegades m'obsequia despertant algun record adormit. Com un aprenent inofensiu de Grenouille.

5. Les petiteses a favor meu: aquella brisa en aquell precís instant...

Deu ser cosa de la primavera, que la sang altera i tot ho endolceix. O potser no. I no he aguantat ni tan sols les primeres cinc entrades en visió pessimista. Perquè hi ha coses que a tots ens passen avui en dia però gairebé no en parlem. I perquè, ja em coneixeu, intento posar bona cara al mal temps. I bona cara al bon temps. I perquè a vegades amb poca cosa ens podem sentir encara més vius. Com quan arriba aquella brisa en aquell precís instant de la cançó. Com si tot plegat no fós important, anys d'evolució tecnològica (per al meu limitat cervell gairebé màgica). Jo porto la meva música a la butxaca de la jaqueta. Dins un petit aparell. La sento amb les orelles abocades dins el cor. I anant cap a algun lloc, o tornant d'algun lloc, tant se val, arriba el regal. I mentre l'ombra dels primers brots de les branques juga amb la blancor dels meus braços nus arriba aquella brisa. Que m'acarona la pell, que em fa voleiar els cabells. I la música s'enlaira amb ells. I com més amunt arriba una més endins arriba l'altra. I gairebé seria impossible de dir si primer va ser la música o la glopada d'aire. Però l'aire entra més endins dels pulmons, renovant-ho tot. I camines més lleuger, i el cor s'eixampla.