5. Les petiteses a favor meu: aquella brisa en aquell precís instant...

Deu ser cosa de la primavera, que la sang altera i tot ho endolceix. O potser no. I no he aguantat ni tan sols les primeres cinc entrades en visió pessimista. Perquè hi ha coses que a tots ens passen avui en dia però gairebé no en parlem. I perquè, ja em coneixeu, intento posar bona cara al mal temps. I bona cara al bon temps. I perquè a vegades amb poca cosa ens podem sentir encara més vius. Com quan arriba aquella brisa en aquell precís instant de la cançó. Com si tot plegat no fós important, anys d'evolució tecnològica (per al meu limitat cervell gairebé màgica). Jo porto la meva música a la butxaca de la jaqueta. Dins un petit aparell. La sento amb les orelles abocades dins el cor. I anant cap a algun lloc, o tornant d'algun lloc, tant se val, arriba el regal. I mentre l'ombra dels primers brots de les branques juga amb la blancor dels meus braços nus arriba aquella brisa. Que m'acarona la pell, que em fa voleiar els cabells. I la música s'enlaira amb ells. I com més amunt arriba una més endins arriba l'altra. I gairebé seria impossible de dir si primer va ser la música o la glopada d'aire. Però l'aire entra més endins dels pulmons, renovant-ho tot. I camines més lleuger, i el cor s'eixampla.