3. Els grans poders contra mi: de la riquesa, la pobresa i l'honestedat.

Doncs sí, ahir vaig veure "Capitalismo: Una historia de amor." del gran Michael Moore (aquí el trailer), i les meves fantasies es van esvaïr ràpidament. Perquè si som honestos i sincers, tots hem fantasejat amb la idea de ser rics. No fastigosament rics, però sí suficientment rics com per a viure una vida relaxada, sense haver de treballar i podent accedir a tot allò que ara mateix se'ns escapa. Penses que un dia faràs alguna gesta grandiosa que t'obrirà les portes d'aquest món a l'abast d'uns pocs. Després, reconsiderant les teves capacitats reconeixes que no ets persona de grans gestes, i que arribats a aquest punt, difícilment pots descobrir algun talent sorprenent que fins ara t'havia passat per alt. Així que... imagines que et toca la loteria. Oh.

I d'això es tracta. I de fet, és cert que mentre fantaseges no et rebel·les. No et queixes i no t'encens. I arribats aquest punt consideres la teva condició. Si bé no et manca res bàsic, cada mes resulta més difícil estirar els salaris per a cobrir-ho tot. MAI et tocarà la loteria. Així que he decidit deixar de fantasejar. Ara ja no imaginaré ser com ells. Potser aquest serà el camí per a que ells acabin essent com jo. O potser no. Però sempre em quedarà l'opció d'anar pel carrer amb el cap ben alt, però sobre les espatlles. Perquè ningú haurà demanat el meu cap.

2. El temps contra mi: la constància i la perceptibilitat de les coses.

Bé, suposo que és bo d'advertir-ho. Sóc una persona tremendament inconstant. Funciono una mica com a rampells, és a dir... que quan em dóna per fer una cosa la faig. A vegades la faig molt, a vegades poc. A vegades abandono. A vegades la reprenc i a vegades no. A vegades m'agrada tant que no la vull fer... per no cremar-la. A vegades em faig pesada i tot. Suposo que el mateix em passarà amb el bloc. Aquesta setmana he reflexionat sobre una cosa tan estúpida com què m'aporta cada dia de la setmana. I així he descobert que un dels dies que més m'agrada és el dimarts. Pot sonar trist, però té la seva lògica. I que com que els dimecres em resulten grisos m'agrada omplir-los quedant amb algú. I que no hi ha res que igual que la sensació de llibertat del divendres a la tarda, amb el cap de setmana encara per estrenar. I sembla que la pluja no mulli tant, o que el sol escalfi una mica més. Encara que el camí que separa l'escola de casa duri tan sols deu minuts.