2. El temps contra mi: la constància i la perceptibilitat de les coses.

Bé, suposo que és bo d'advertir-ho. Sóc una persona tremendament inconstant. Funciono una mica com a rampells, és a dir... que quan em dóna per fer una cosa la faig. A vegades la faig molt, a vegades poc. A vegades abandono. A vegades la reprenc i a vegades no. A vegades m'agrada tant que no la vull fer... per no cremar-la. A vegades em faig pesada i tot. Suposo que el mateix em passarà amb el bloc. Aquesta setmana he reflexionat sobre una cosa tan estúpida com què m'aporta cada dia de la setmana. I així he descobert que un dels dies que més m'agrada és el dimarts. Pot sonar trist, però té la seva lògica. I que com que els dimecres em resulten grisos m'agrada omplir-los quedant amb algú. I que no hi ha res que igual que la sensació de llibertat del divendres a la tarda, amb el cap de setmana encara per estrenar. I sembla que la pluja no mulli tant, o que el sol escalfi una mica més. Encara que el camí que separa l'escola de casa duri tan sols deu minuts.