Doncs sí, ahir vaig veure "Capitalismo: Una historia de amor." del gran Michael Moore (aquí el trailer), i les meves fantasies es van esvaïr ràpidament. Perquè si som honestos i sincers, tots hem fantasejat amb la idea de ser rics. No fastigosament rics, però sí suficientment rics com per a viure una vida relaxada, sense haver de treballar i podent accedir a tot allò que ara mateix se'ns escapa. Penses que un dia faràs alguna gesta grandiosa que t'obrirà les portes d'aquest món a l'abast d'uns pocs. Després, reconsiderant les teves capacitats reconeixes que no ets persona de grans gestes, i que arribats a aquest punt, difícilment pots descobrir algun talent sorprenent que fins ara t'havia passat per alt. Així que... imagines que et toca la loteria. Oh.
I d'això es tracta. I de fet, és cert que mentre fantaseges no et rebel·les. No et queixes i no t'encens. I arribats aquest punt consideres la teva condició. Si bé no et manca res bàsic, cada mes resulta més difícil estirar els salaris per a cobrir-ho tot. MAI et tocarà la loteria. Així que he decidit deixar de fantasejar. Ara ja no imaginaré ser com ells. Potser aquest serà el camí per a que ells acabin essent com jo. O potser no. Però sempre em quedarà l'opció d'anar pel carrer amb el cap ben alt, però sobre les espatlles. Perquè ningú haurà demanat el meu cap.
Woow! y cuanta razón tienes!
ResponEliminaDe un tiempo hasta hora... las telas de arañas que cubrian mis ojos también se llevaron consigo la fantasia inmaculada de contribuir a la sociedad con una maravillosa suma millonaria que, paradojicamente, salvaria nuestras vidas...pero...
sigo igual o tal vez, con menos ganas de antes de seguir apostando al abismo.
Opción!?: vivir plenamente con lo que esta a nuestro alcance y sorprendernos con los "retoques" personalizados que podemos inventar.
LoveUBicth!