Som tots uns desgraciats, tot ens passa a nosaltres, i als demés... no tant... Això diu l'alterego del senyor Pau Vallvé, un tal Estanislau Verdet.
El cert és que m'he llevat amb el peu esquerre. De mala lluna. Girada. I això que desconeixia la terrible notícia. Possiblement el sentiment de tenir a tot i tothom en contra és una reminiscència de la meva turbulenta adolescència, quan protegida darrera d'una tímida capa d'acnè m'escudava en frases com ara "No et vaig demanar néixer!" mentre em sentia terriblement incompresa i a la deriva.
Potser també com a homenatge a la meva adolescència el meu cos avui s'ha sentit enyorat de tan tendra edat i ha decidit marcar a foc el cinturó d'Orió a la meva cara. Un, dos i tres. Com una bufetada. Amb tres bonics grans que revelen les misèries i les intimitats dels meus cicles hormonals. Com tres bufetades xivates.
I sí, estic a la que salta. Avui és el pitjor dia de l'any. I quan has arribat gairebé a la trentena, el cinturó d'Orió no fa més que empitjorar-ho.
