8. De tot i de res. Tastaolletes i cul de mal seient.

Adormida i desperta. Atenta al que és meravellós. I així han passat mesos. Dedicada, no, abocada a explorar i tafanejar, a provar, a fer i desfer. Amb els nens i sense. Amb el cap ple d'idees i les mans inquietes. Buscant maneres de despertar la curiositat i la creativitat. De crear algunes connexions en les tendres ments dels meus fills, de reconstruir-ne en el meu cap. Cul de mal seient. Picant una mica en cada lloc. I despertant idees. Projectant i investigant. L'estiu ha resultat profitós, i de fet, la sensació perdura perquè gairebé encara ens acompanya. Així que podria crear una llista de projectes... els nens creixen i jo començo a trobar algunes parcel·les de temps. I amb el cap ple, tan ple que no vull oblidar res.
- Fer esport
- Aprendre sobre astronomia
- Seguir llegint i rellegint
- Manualitats i DIY diversos...
- Encendre la imaginació dels nens
- Un petit hortet al balcó

- Aprendre a fer mitja i potser fins i tot rescatar la màquina de cosir
- Recopilar i compartir tot el que anem fent amb els nens
- Observar, investigar, robar idees per a desenvolupar tot el dit fins ara
- Fer-nos amb unes boniques bicicletes... i que aquesta vegada no ens les robin.
- Investigar i seguir agafant idees prestades, hi ha un munt de blogs interessants...
- COMPARTIR-HO

7. La persistència de la memòria. Again: de més olors i més records.

Avui he passat per davant d'una casa. No és que hi passi molt sovint, no és en el meu camí habitual a la feina, és en el camí lleig. Vull dir, que tinc dos camins a escollir. Un és un passeig, ple de cases, arbrat, tranquil. Amb avis amb nens agafats de la mà i amb nois que passegen gossos. Alguns no en recullen les tifes, en puc donar fe, alguns cargols aixafats els fan companyia. Però el camí en si és bonic. Amb els arbres projectant les seves ombres, les floretes creixent als marges, les corbes sinuoses que dibuixen els carrers, i les parets blanques de les petites cases retallant el cel. Quan tinc molta sort, fins i tot se sent el perfum dels til·lers. Aquest camí és el que agafo normalment, és el més directe. A vegades, però, si he de portar els nens a l'escola, o he d'anar a recollir-los, o he de pagar el menjador agafo "l'altre", perquè és el que coincideix amb l'altre porta de l'escola dels meus fills. "L'altre" és més lleig. Transcorre per un tros lleig de l'avinguda de Sant Narcís, amb blocs de pisos lleigs d'aquells que algú s'imagina quan li diuen que s'ha incendiat un edifici al barri (eh que mai t'imagines un bloc de pisos nou?). Ple de cotxes i presses. Motos sorolloses i semàfors (gairebé sempre en vermell). També hi ha algunes casetes, però són les menys. Doncs això, quan avui he passat pel camí lleig m'ha assaltat un nou record disfressat d'olor.

Un dels millors records de la infantesa (no de la meva, de la de qualsevol) són els estius. Aquells estius eterns i volàtils. Els meus són plens de pa amb oli i sucre, banys amb sandàlies de goma en un estany de terra cendrós, anades i vingudes de paquet en una bicicleta i jocs en un paller que ressonava i tenia per costum engolir algunes de les meves joguines preferides. També hi havia els terribles perills d'un pou al qual era prohibit abocar-se i un perer pel costat del qual era millor passar corrents ja que amagava un eixam d'abelles que t'impedien gaudir de l'olor de la fruita madura. Recordo també el brunzit dels mosquits i que una vegada em va picar una abella, m'hi van posar fang i tot va millorar. Festes majors i rom cremat. I sorra fina. Però no hi ha res tan emotiu com l'assalt de la quotidianitat, sobretot quan això ens trasllada al costat d'algú que ja no és entre nosaltres, potser també perquè potser en veure la seva imatge recentment de fa uns dies la tinc més present, o potser perquè aviat farà un any més que ens va deixar físicament (perquè si som sincers, ella fa molt de temps que no hi era). Sigui com sigui, avui, m'ha assaltat l'olor a aigua de pou, terra i detergent en pols. A raspall amb les puntes gastades de tant fregar. A bambes victòria esteses al costat dels cordons. I a roba eixuta al sol. I així és com avui m'ha assaltat el record de la pell sobre la pica humida esperant que s'omplís d'aigua glaçada que inevitablement feia olor al mateix sabó. I m'ha portat un accent i una manera de tocar, de parlar, de moure's. I m'ha recordat aquest tipus de persones que passen sense fer soroll, ni gran enrenou però que deixen la seva empremta. I que fins i tot poden esperar a que passin les festes abans d'anar-se'n. Per no aixafar-li la verbena a ningú.

6. La persistència de la memòria: de les olors i els records.

És curiós com una olor et pot transportar en el temps, fins a la infantesa. Potser el secret del retrobament no rau tant en l'olor en sí, sinó en la quantitat. La mida justa. L'olor d'aquella colònia m'ha traslladat a aquells matins amb una cua ben tibant i el cap banyat en colònia. I també, evidentment, a aquell dolor en treure'm la cua. I això m'ha fet recordar perquè m'agraden les olors. I tot torna. I torna l'olor a xiclet, i gairebé el sabor, aquell que no he trobat mai més. I torna la sensació de no tenir cap problema i de veure el món tres pams per sota de l'actual. I torna el bon temps. I amb el bon temps, la gent es dutxa i s'aboca al carrer, a la vida. I jo, com una espieta, quan em creuo amb algú que s'acaba de dutxar (es reconeixen fàcilment, perquè porten els cabells encara humits) de manera dissimulada, quan passo pel seu costat agafo aire. I em quedo una estona amb el record d'aquella olor, que a vegades m'obsequia despertant algun record adormit. Com un aprenent inofensiu de Grenouille.

5. Les petiteses a favor meu: aquella brisa en aquell precís instant...

Deu ser cosa de la primavera, que la sang altera i tot ho endolceix. O potser no. I no he aguantat ni tan sols les primeres cinc entrades en visió pessimista. Perquè hi ha coses que a tots ens passen avui en dia però gairebé no en parlem. I perquè, ja em coneixeu, intento posar bona cara al mal temps. I bona cara al bon temps. I perquè a vegades amb poca cosa ens podem sentir encara més vius. Com quan arriba aquella brisa en aquell precís instant de la cançó. Com si tot plegat no fós important, anys d'evolució tecnològica (per al meu limitat cervell gairebé màgica). Jo porto la meva música a la butxaca de la jaqueta. Dins un petit aparell. La sento amb les orelles abocades dins el cor. I anant cap a algun lloc, o tornant d'algun lloc, tant se val, arriba el regal. I mentre l'ombra dels primers brots de les branques juga amb la blancor dels meus braços nus arriba aquella brisa. Que m'acarona la pell, que em fa voleiar els cabells. I la música s'enlaira amb ells. I com més amunt arriba una més endins arriba l'altra. I gairebé seria impossible de dir si primer va ser la música o la glopada d'aire. Però l'aire entra més endins dels pulmons, renovant-ho tot. I camines més lleuger, i el cor s'eixampla.

4. El temps contra mi (again). L'efímer.

Sí. Efímer. I ja ho he dit. Potser perquè el fet de complir trenta anys m'ha trastocat, lleugerament, igual que al meu estimadíssim Xavi Masdéu. Bé, potser no tant com a ell. Però és cert que impressiona pensar que fa quinze anys... tenia quinze anys. I recordo absolutament totes les estupideses que vaig fer aleshores. Amb tot luxe de detalls, i sembla que era ahir. SEMBLA. Perquè ja han passat quinze anys. I tot esdevé efímer. I sí, no passa res, i sí, tots hi hem passat... "Té, això i això i això. I ara prou.".

3. Els grans poders contra mi: de la riquesa, la pobresa i l'honestedat.

Doncs sí, ahir vaig veure "Capitalismo: Una historia de amor." del gran Michael Moore (aquí el trailer), i les meves fantasies es van esvaïr ràpidament. Perquè si som honestos i sincers, tots hem fantasejat amb la idea de ser rics. No fastigosament rics, però sí suficientment rics com per a viure una vida relaxada, sense haver de treballar i podent accedir a tot allò que ara mateix se'ns escapa. Penses que un dia faràs alguna gesta grandiosa que t'obrirà les portes d'aquest món a l'abast d'uns pocs. Després, reconsiderant les teves capacitats reconeixes que no ets persona de grans gestes, i que arribats a aquest punt, difícilment pots descobrir algun talent sorprenent que fins ara t'havia passat per alt. Així que... imagines que et toca la loteria. Oh.

I d'això es tracta. I de fet, és cert que mentre fantaseges no et rebel·les. No et queixes i no t'encens. I arribats aquest punt consideres la teva condició. Si bé no et manca res bàsic, cada mes resulta més difícil estirar els salaris per a cobrir-ho tot. MAI et tocarà la loteria. Així que he decidit deixar de fantasejar. Ara ja no imaginaré ser com ells. Potser aquest serà el camí per a que ells acabin essent com jo. O potser no. Però sempre em quedarà l'opció d'anar pel carrer amb el cap ben alt, però sobre les espatlles. Perquè ningú haurà demanat el meu cap.

2. El temps contra mi: la constància i la perceptibilitat de les coses.

Bé, suposo que és bo d'advertir-ho. Sóc una persona tremendament inconstant. Funciono una mica com a rampells, és a dir... que quan em dóna per fer una cosa la faig. A vegades la faig molt, a vegades poc. A vegades abandono. A vegades la reprenc i a vegades no. A vegades m'agrada tant que no la vull fer... per no cremar-la. A vegades em faig pesada i tot. Suposo que el mateix em passarà amb el bloc. Aquesta setmana he reflexionat sobre una cosa tan estúpida com què m'aporta cada dia de la setmana. I així he descobert que un dels dies que més m'agrada és el dimarts. Pot sonar trist, però té la seva lògica. I que com que els dimecres em resulten grisos m'agrada omplir-los quedant amb algú. I que no hi ha res que igual que la sensació de llibertat del divendres a la tarda, amb el cap de setmana encara per estrenar. I sembla que la pluja no mulli tant, o que el sol escalfi una mica més. Encara que el camí que separa l'escola de casa duri tan sols deu minuts.